Con tanto silencio y tanta sombra, podía tolerar ser mirada a qualquier luz.

Albert Camus

Avui no he dormit a casa

Anem per passos. 
Li havia de recollir unes coses al meu germà, ell viu a Stamford Hill, més conegut com el barri jueu. Stoke Newington, a partir de les 6.30 de la tarda, més que el barri jueu sembla la part chunga del Bronx. No et pensis, vaig fer l´intent de marxar, però a l´arribar a la parada de bus, un intercanvi de mirades gens amables amb un morenet i un embús de aquí te espero van ser suficients per dir-me : nena, avui no dorms a casa.


Sempre que hi vaig em crida moltíssim l´atenció, és com entrar en un ghetto. Els homes amb el barret de pèl, els nens petits amb els tirabuixons, les dones i les nenes ben tapades fins als peus no fós cas, i les perles a les orelles, sempre les perles. 
Stoke Newington és un barri trist, no ens enganyarem, no hi arriba el metro, seguiex l´estil de contrucció del nord de Londres: avingudes estretes i atapeïdes, resseguides de cases amuntegades l´una darrera l´altra, maó i fusta, un cel blau-grisós tapat per branques d´arbres sense fulles, de cop una gasolinera, mil off-licence, chandals i xiruques, algun park, algun llac. Una vegada vaig anar una festa per la zona, havies d´endinsar-te una mica al bosc, fer fora un parell de gats rabiosos que aquí reben el nom de guineus i un llac on els amos de la casa anàven en kayak quan fa bon temps. Dèien que que hi pescàven peixos, granotes i que hi havia molt tipus d´ànecs. Si en aquell moment, tercera copa en mà, m´haguéssin dit que també hi havien foques m´ho hagués cregut, però aquest és un altre tema.


Quan m´he despertat he agafat el bus a la mateixa parada on la tarda anterior el meu bolso atreia mirades, fins Manor House, allà la piccadilly line fins a Kensington, on treballo. Com canvia la cosa... Aquí substituixen el parc del llac amb jardins privats dels veïns del districte, incorporen columnes a les entrades de les cases, canvien el maó per la reixa forjada, els carrers passen a dir-se Queens gate, Launceston Place, i High Street Kensington en el pitjor dels casos, i en comptes de furgonetes veiem Lamborghinis. Pas mal.


És això el que més m´atrau de Londres, la quantitat de zones tan diferents, amb tanta varietat de gents i cultures, amb tals dimensions d´espai, i tan sumament impersonal.

Merry Christmas

Les primeres neus em van agafar totalment desprevinguda.
Algú que no esquía i que no està acostumat a veure nevar des del llit, no està equipat per començar el dia sota zero. La Tanya es partia amb mi. Tot i que reconec que el paissatge des de la meva habitació és de postal.


La cosa es complica quan surts per la porta. Les bambes s´han enfonsat en mig pam de neu, el senyor Adidas no havia previst tal inclemència del temps. No li tindrem en compte i ens dirigirem a buscar unes botes de caucho a prova de bales. Vaig considerar unes Doc Martens, però la combinació "abric de peluche amb xarol-militar als peus" no em va acabar de convèncer.
La cosa es segueix complicant quan et despertes a -7, o quan el blanc del terra és tan pur i reflectant que et fan mal els ulls, o quan tens els dits a punt de gangrena...
Però la cosa toca techo quan el controladors aeris no se la juguen i deixen a mils de persones menjant el capón a King´s Cross esperant fugir amb tren a París i abandonar definitivament LA ISLA. Fora conyes, la cua asustava.
O millor encara, quan et van retrassant el canvi de vol i el 24 has d´anar corrent a Liverpool a probar sort i veure si des d´allà pots volar (l´aventura comporta 4h de tren fent transbord a un poble fantasma on els -7 graus els hanvien deixat feia dies en un joc de nens...).
Tot i el patiment vam poder passar el 25, el 26, el 31, i el majestuós 6 de gener a la capital Barcelonina amb els nostres.


El concepte nòrdic està molt bé, és inclús romàntic, però res com un asfalt que no rellisca, a mi no me la foten.

De quan la Mire va venir