Ugly Models London

Podem donar per conclosa l´etapa a Central Saint Martins College, he de dir que m´ha sorprès gratament. Una vegada acabat el curs de mkt en preproducció ja estavem preparats per començar pràctiques. I així ho fem fet. 
Què és Ugly Models? Una agència de models especialitzada en representar gent rara. I què considerem gent rara? Doncs records Guiness, l´home més gras, la dona més tatuada, un gos (el del jefe), gent que ha deixat la 3a edat molt enrere, algun mutilat, body-builders, o l´home gat, per exemple. Fills meus, no us esteu de res!


Però parlem de primeres impressions que és el que a mi m´agrada. Oficina: Tigris House, Edwage Rd. Perfecte. Compartim edifici amb l´ambaixada turca i un parell d´escoles d´idiomes. Tenim l´entrada vigilada les 24 hores. No sé si per l´ambaixada o pels que freqüenten la meva agència. 
És un pis ple de de finestres enormes, totes les parets folrades de posters del millor de cada casa. Dues pantalles planes enormes. Un estudi de fotos. Una cuina diminuta. Un bany enorme. Un llitet de gos, la Coco, el bulldog francès del jefe, es passeja cada matí per l´oficina com a amo i senyor que és. Molts arxivadors. 
Companys de feina: El Coxy, el fotògraf, no podia faltar un homosexual tenyit de platino en una oficina com aquesta, aquest tio mola molt. La Lulu, un encant de tia, molt molt grossa i sempre porta algo rosa. Li agrada cantar els últims hits britànics a totes hores. Zoe, intent de pin-up passat de voltes, una monada també. Ella va de caoba amb el corte "V", ulleres 50´s amb molta pasta i brillantets a les puntes, clar. Liam, no em cau massa bé, força estúpid. Mark, el jefe, moltes hores de gimnàs a les esquenes. I l´Eloise, és la que em porta i és la més normal de tots, joveneta, em tracta molt bé. 


Passa gent molt rara per les meves mans, però lo millor és trucar-los!!
Les sessions de fotos són del.lirants, cada dia prometen més. Ja escriuré amb més temps quan n´hagi fet unes quantes perquè de veritat que val la pena.
Ahir vaig estar fent composits, res a envejar a la plantilla de Circo Raluy.


Estic segura que serà una de les empreses més divertides per les que treballaré.

Con tanto silencio y tanta sombra, podía tolerar ser mirada a qualquier luz.

Albert Camus

Avui no he dormit a casa

Anem per passos. 
Li havia de recollir unes coses al meu germà, ell viu a Stamford Hill, més conegut com el barri jueu. Stoke Newington, a partir de les 6.30 de la tarda, més que el barri jueu sembla la part chunga del Bronx. No et pensis, vaig fer l´intent de marxar, però a l´arribar a la parada de bus, un intercanvi de mirades gens amables amb un morenet i un embús de aquí te espero van ser suficients per dir-me : nena, avui no dorms a casa.


Sempre que hi vaig em crida moltíssim l´atenció, és com entrar en un ghetto. Els homes amb el barret de pèl, els nens petits amb els tirabuixons, les dones i les nenes ben tapades fins als peus no fós cas, i les perles a les orelles, sempre les perles. 
Stoke Newington és un barri trist, no ens enganyarem, no hi arriba el metro, seguiex l´estil de contrucció del nord de Londres: avingudes estretes i atapeïdes, resseguides de cases amuntegades l´una darrera l´altra, maó i fusta, un cel blau-grisós tapat per branques d´arbres sense fulles, de cop una gasolinera, mil off-licence, chandals i xiruques, algun park, algun llac. Una vegada vaig anar una festa per la zona, havies d´endinsar-te una mica al bosc, fer fora un parell de gats rabiosos que aquí reben el nom de guineus i un llac on els amos de la casa anàven en kayak quan fa bon temps. Dèien que que hi pescàven peixos, granotes i que hi havia molt tipus d´ànecs. Si en aquell moment, tercera copa en mà, m´haguéssin dit que també hi havien foques m´ho hagués cregut, però aquest és un altre tema.


Quan m´he despertat he agafat el bus a la mateixa parada on la tarda anterior el meu bolso atreia mirades, fins Manor House, allà la piccadilly line fins a Kensington, on treballo. Com canvia la cosa... Aquí substituixen el parc del llac amb jardins privats dels veïns del districte, incorporen columnes a les entrades de les cases, canvien el maó per la reixa forjada, els carrers passen a dir-se Queens gate, Launceston Place, i High Street Kensington en el pitjor dels casos, i en comptes de furgonetes veiem Lamborghinis. Pas mal.


És això el que més m´atrau de Londres, la quantitat de zones tan diferents, amb tanta varietat de gents i cultures, amb tals dimensions d´espai, i tan sumament impersonal.

Merry Christmas

Les primeres neus em van agafar totalment desprevinguda.
Algú que no esquía i que no està acostumat a veure nevar des del llit, no està equipat per començar el dia sota zero. La Tanya es partia amb mi. Tot i que reconec que el paissatge des de la meva habitació és de postal.


La cosa es complica quan surts per la porta. Les bambes s´han enfonsat en mig pam de neu, el senyor Adidas no havia previst tal inclemència del temps. No li tindrem en compte i ens dirigirem a buscar unes botes de caucho a prova de bales. Vaig considerar unes Doc Martens, però la combinació "abric de peluche amb xarol-militar als peus" no em va acabar de convèncer.
La cosa es segueix complicant quan et despertes a -7, o quan el blanc del terra és tan pur i reflectant que et fan mal els ulls, o quan tens els dits a punt de gangrena...
Però la cosa toca techo quan el controladors aeris no se la juguen i deixen a mils de persones menjant el capón a King´s Cross esperant fugir amb tren a París i abandonar definitivament LA ISLA. Fora conyes, la cua asustava.
O millor encara, quan et van retrassant el canvi de vol i el 24 has d´anar corrent a Liverpool a probar sort i veure si des d´allà pots volar (l´aventura comporta 4h de tren fent transbord a un poble fantasma on els -7 graus els hanvien deixat feia dies en un joc de nens...).
Tot i el patiment vam poder passar el 25, el 26, el 31, i el majestuós 6 de gener a la capital Barcelonina amb els nostres.


El concepte nòrdic està molt bé, és inclús romàntic, però res com un asfalt que no rellisca, a mi no me la foten.

De quan la Mire va venir

Drawing with a knife

És de l´última classe d´Il.lustracio. La gràcia d´aquest excercisi és que amb un ganivet vas dibuixant, a mesura que rasques la superfície negra es va adivinant el que tu vols. Jo vaig dibuixar aquest gat.


És increïble la quantitat de tècniques que existeixen per a dibuixar. Hem provat des de top-ups, collages, tinta india, difuminats sobre textures, mil coses fins a gravats fluorescents amb àcid.
Alguns dels resultats d´aquests procediments són brutals. Dilluns que ve és la última sessió del curs, una pàgina més que es tanca aquí.

Flatshare.com

He parlat dels meus companys de pis?

Tinc la Tania Harris, és de York, estudia acupuntura xinesa i chino mandarín. Té l´habitació plena de posters i còmics manga, però és maca. Després hi ha el Zamaan Bannadyc, un noi turc doctorant-se en física quàntica, la seva habitació és el temple del Hardware (com jo li dic), la cova d´on no surt mai... Un dia hi vaig entrar i té tres ordinadors arenglerats amb pantalles neges i codis binaris! Farem bones migues. I per últim l´Ali Gunaydin, un senyor d´uns trenta llargs, només ve dos nits a la setmana a dormir, calb per dalt i porta cueta per baix. Com podeu veure estic ben acompanyada.

He buscat la definició de “Freak” al diccionari i això és el que he trobat:

1-Aquellas personas específicamente interesadas (en algunos casos de manera obsesiva) hacia los temas de la llamada "cultura friki"(ciencia ficción, la fantasía, el manga, el anime, los videojuegos, los cómics y la informática, entre otros).

Que cadascú tregui les conclusions que cregui necessàries. Jo ja ho he fet.

Cada matí em desperto, surto de casa i veig el verd dels turons cobert de fulles grogues, taronges i marró. Al meu portal ningú les recull i quan creuo la porta sento el crec crec que fan contra les meves botes. Enfil.lo Partington Close, sempre miro a la dreta on hi ha un Karaoke anomenat The Royal Oak. Agafo la dressera Duncombe Rd, una avinguda estreta per on s´escletxa el sol. Un sol que il.lumina els diferents tons de les fulles que abans eren grogues i ara, daurades. No fa fred però bufa una mica de vent, el que m´ajuda a desvetllar-me. Al final de l´avinguda, fent cantonada amb Mullern House veig els vitralls d´una escola: Mount Carmel School For Girls. Veure les classes des de fora em recorda a quan era petita. Els dibuixos penjats a la paret, la pissarra neta perque encara és massa aviat, les tauletes rodones i uns penjadors de colors. Si hagués de donar una imatge del que és per mi la tardor, donaria aquesta, càlida i freda. Les nenes entren a l´escola, l´uniforme és verd botella amb rivets grocs, i no sé perquè moltes porten una motxil.la fucsia. M´encanta mirar els pentinats de les negretes, des de trenes impossibles a monyos altíssims rodejats de rínxols minúsculs perduts entre els seus flocs arrissats. Quan passo l´escola arribo a Saint John´s Way, on cada matí hi ha un nen ros amb ulleres vermelles que retira les fulles de la seva entrada. L´escombra que utilitza és més gran que ell. Una vegada arribo al final del carrer estic a l´estació i l´església metodista em queda just darrera. Bon dia.