Algú que no esquía i que no està acostumat a veure nevar des del llit, no està equipat per començar el dia sota zero. La Tanya es partia amb mi. Tot i que reconec que el paissatge des de la meva habitació és de postal.
La cosa es complica quan surts per la porta. Les bambes s´han enfonsat en mig pam de neu, el senyor Adidas no havia previst tal inclemència del temps. No li tindrem en compte i ens dirigirem a buscar unes botes de caucho a prova de bales. Vaig considerar unes Doc Martens, però la combinació "abric de peluche amb xarol-militar als peus" no em va acabar de convèncer.
La cosa es segueix complicant quan et despertes a -7, o quan el blanc del terra és tan pur i reflectant que et fan mal els ulls, o quan tens els dits a punt de gangrena...
Però la cosa toca techo quan el controladors aeris no se la juguen i deixen a mils de persones menjant el capón a King´s Cross esperant fugir amb tren a París i abandonar definitivament LA ISLA. Fora conyes, la cua asustava.
O millor encara, quan et van retrassant el canvi de vol i el 24 has d´anar corrent a Liverpool a probar sort i veure si des d´allà pots volar (l´aventura comporta 4h de tren fent transbord a un poble fantasma on els -7 graus els hanvien deixat feia dies en un joc de nens...).
Tot i el patiment vam poder passar el 25, el 26, el 31, i el majestuós 6 de gener a la capital Barcelonina amb els nostres.
El concepte nòrdic està molt bé, és inclús romàntic, però res com un asfalt que no rellisca, a mi no me la foten.
De quan la Mire va venir
No hay comentarios:
Publicar un comentario