Ugly Models London

Podem donar per conclosa l´etapa a Central Saint Martins College, he de dir que m´ha sorprès gratament. Una vegada acabat el curs de mkt en preproducció ja estavem preparats per començar pràctiques. I així ho fem fet. 
Què és Ugly Models? Una agència de models especialitzada en representar gent rara. I què considerem gent rara? Doncs records Guiness, l´home més gras, la dona més tatuada, un gos (el del jefe), gent que ha deixat la 3a edat molt enrere, algun mutilat, body-builders, o l´home gat, per exemple. Fills meus, no us esteu de res!


Però parlem de primeres impressions que és el que a mi m´agrada. Oficina: Tigris House, Edwage Rd. Perfecte. Compartim edifici amb l´ambaixada turca i un parell d´escoles d´idiomes. Tenim l´entrada vigilada les 24 hores. No sé si per l´ambaixada o pels que freqüenten la meva agència. 
És un pis ple de de finestres enormes, totes les parets folrades de posters del millor de cada casa. Dues pantalles planes enormes. Un estudi de fotos. Una cuina diminuta. Un bany enorme. Un llitet de gos, la Coco, el bulldog francès del jefe, es passeja cada matí per l´oficina com a amo i senyor que és. Molts arxivadors. 
Companys de feina: El Coxy, el fotògraf, no podia faltar un homosexual tenyit de platino en una oficina com aquesta, aquest tio mola molt. La Lulu, un encant de tia, molt molt grossa i sempre porta algo rosa. Li agrada cantar els últims hits britànics a totes hores. Zoe, intent de pin-up passat de voltes, una monada també. Ella va de caoba amb el corte "V", ulleres 50´s amb molta pasta i brillantets a les puntes, clar. Liam, no em cau massa bé, força estúpid. Mark, el jefe, moltes hores de gimnàs a les esquenes. I l´Eloise, és la que em porta i és la més normal de tots, joveneta, em tracta molt bé. 


Passa gent molt rara per les meves mans, però lo millor és trucar-los!!
Les sessions de fotos són del.lirants, cada dia prometen més. Ja escriuré amb més temps quan n´hagi fet unes quantes perquè de veritat que val la pena.
Ahir vaig estar fent composits, res a envejar a la plantilla de Circo Raluy.


Estic segura que serà una de les empreses més divertides per les que treballaré.

Con tanto silencio y tanta sombra, podía tolerar ser mirada a qualquier luz.

Albert Camus

Avui no he dormit a casa

Anem per passos. 
Li havia de recollir unes coses al meu germà, ell viu a Stamford Hill, més conegut com el barri jueu. Stoke Newington, a partir de les 6.30 de la tarda, més que el barri jueu sembla la part chunga del Bronx. No et pensis, vaig fer l´intent de marxar, però a l´arribar a la parada de bus, un intercanvi de mirades gens amables amb un morenet i un embús de aquí te espero van ser suficients per dir-me : nena, avui no dorms a casa.


Sempre que hi vaig em crida moltíssim l´atenció, és com entrar en un ghetto. Els homes amb el barret de pèl, els nens petits amb els tirabuixons, les dones i les nenes ben tapades fins als peus no fós cas, i les perles a les orelles, sempre les perles. 
Stoke Newington és un barri trist, no ens enganyarem, no hi arriba el metro, seguiex l´estil de contrucció del nord de Londres: avingudes estretes i atapeïdes, resseguides de cases amuntegades l´una darrera l´altra, maó i fusta, un cel blau-grisós tapat per branques d´arbres sense fulles, de cop una gasolinera, mil off-licence, chandals i xiruques, algun park, algun llac. Una vegada vaig anar una festa per la zona, havies d´endinsar-te una mica al bosc, fer fora un parell de gats rabiosos que aquí reben el nom de guineus i un llac on els amos de la casa anàven en kayak quan fa bon temps. Dèien que que hi pescàven peixos, granotes i que hi havia molt tipus d´ànecs. Si en aquell moment, tercera copa en mà, m´haguéssin dit que també hi havien foques m´ho hagués cregut, però aquest és un altre tema.


Quan m´he despertat he agafat el bus a la mateixa parada on la tarda anterior el meu bolso atreia mirades, fins Manor House, allà la piccadilly line fins a Kensington, on treballo. Com canvia la cosa... Aquí substituixen el parc del llac amb jardins privats dels veïns del districte, incorporen columnes a les entrades de les cases, canvien el maó per la reixa forjada, els carrers passen a dir-se Queens gate, Launceston Place, i High Street Kensington en el pitjor dels casos, i en comptes de furgonetes veiem Lamborghinis. Pas mal.


És això el que més m´atrau de Londres, la quantitat de zones tan diferents, amb tanta varietat de gents i cultures, amb tals dimensions d´espai, i tan sumament impersonal.

Merry Christmas

Les primeres neus em van agafar totalment desprevinguda.
Algú que no esquía i que no està acostumat a veure nevar des del llit, no està equipat per començar el dia sota zero. La Tanya es partia amb mi. Tot i que reconec que el paissatge des de la meva habitació és de postal.


La cosa es complica quan surts per la porta. Les bambes s´han enfonsat en mig pam de neu, el senyor Adidas no havia previst tal inclemència del temps. No li tindrem en compte i ens dirigirem a buscar unes botes de caucho a prova de bales. Vaig considerar unes Doc Martens, però la combinació "abric de peluche amb xarol-militar als peus" no em va acabar de convèncer.
La cosa es segueix complicant quan et despertes a -7, o quan el blanc del terra és tan pur i reflectant que et fan mal els ulls, o quan tens els dits a punt de gangrena...
Però la cosa toca techo quan el controladors aeris no se la juguen i deixen a mils de persones menjant el capón a King´s Cross esperant fugir amb tren a París i abandonar definitivament LA ISLA. Fora conyes, la cua asustava.
O millor encara, quan et van retrassant el canvi de vol i el 24 has d´anar corrent a Liverpool a probar sort i veure si des d´allà pots volar (l´aventura comporta 4h de tren fent transbord a un poble fantasma on els -7 graus els hanvien deixat feia dies en un joc de nens...).
Tot i el patiment vam poder passar el 25, el 26, el 31, i el majestuós 6 de gener a la capital Barcelonina amb els nostres.


El concepte nòrdic està molt bé, és inclús romàntic, però res com un asfalt que no rellisca, a mi no me la foten.

De quan la Mire va venir