Drawing with a knife

És de l´última classe d´Il.lustracio. La gràcia d´aquest excercisi és que amb un ganivet vas dibuixant, a mesura que rasques la superfície negra es va adivinant el que tu vols. Jo vaig dibuixar aquest gat.


És increïble la quantitat de tècniques que existeixen per a dibuixar. Hem provat des de top-ups, collages, tinta india, difuminats sobre textures, mil coses fins a gravats fluorescents amb àcid.
Alguns dels resultats d´aquests procediments són brutals. Dilluns que ve és la última sessió del curs, una pàgina més que es tanca aquí.

Flatshare.com

He parlat dels meus companys de pis?

Tinc la Tania Harris, és de York, estudia acupuntura xinesa i chino mandarín. Té l´habitació plena de posters i còmics manga, però és maca. Després hi ha el Zamaan Bannadyc, un noi turc doctorant-se en física quàntica, la seva habitació és el temple del Hardware (com jo li dic), la cova d´on no surt mai... Un dia hi vaig entrar i té tres ordinadors arenglerats amb pantalles neges i codis binaris! Farem bones migues. I per últim l´Ali Gunaydin, un senyor d´uns trenta llargs, només ve dos nits a la setmana a dormir, calb per dalt i porta cueta per baix. Com podeu veure estic ben acompanyada.

He buscat la definició de “Freak” al diccionari i això és el que he trobat:

1-Aquellas personas específicamente interesadas (en algunos casos de manera obsesiva) hacia los temas de la llamada "cultura friki"(ciencia ficción, la fantasía, el manga, el anime, los videojuegos, los cómics y la informática, entre otros).

Que cadascú tregui les conclusions que cregui necessàries. Jo ja ho he fet.

Cada matí em desperto, surto de casa i veig el verd dels turons cobert de fulles grogues, taronges i marró. Al meu portal ningú les recull i quan creuo la porta sento el crec crec que fan contra les meves botes. Enfil.lo Partington Close, sempre miro a la dreta on hi ha un Karaoke anomenat The Royal Oak. Agafo la dressera Duncombe Rd, una avinguda estreta per on s´escletxa el sol. Un sol que il.lumina els diferents tons de les fulles que abans eren grogues i ara, daurades. No fa fred però bufa una mica de vent, el que m´ajuda a desvetllar-me. Al final de l´avinguda, fent cantonada amb Mullern House veig els vitralls d´una escola: Mount Carmel School For Girls. Veure les classes des de fora em recorda a quan era petita. Els dibuixos penjats a la paret, la pissarra neta perque encara és massa aviat, les tauletes rodones i uns penjadors de colors. Si hagués de donar una imatge del que és per mi la tardor, donaria aquesta, càlida i freda. Les nenes entren a l´escola, l´uniforme és verd botella amb rivets grocs, i no sé perquè moltes porten una motxil.la fucsia. M´encanta mirar els pentinats de les negretes, des de trenes impossibles a monyos altíssims rodejats de rínxols minúsculs perduts entre els seus flocs arrissats. Quan passo l´escola arribo a Saint John´s Way, on cada matí hi ha un nen ros amb ulleres vermelles que retira les fulles de la seva entrada. L´escombra que utilitza és més gran que ell. Una vegada arribo al final del carrer estic a l´estació i l´església metodista em queda just darrera. Bon dia.

"Then he went out, continuing to look at her, surprised that she was still so beautiful and feeling a strange emotion arising in him, more formidable, perhaps, than love in its primitive and simple form."

Useless beauty,
Guy de Maupassant

Horror at King´s Cross: Transvestite passenger pushed by an old woman in rush-hour

Dilluns tornava de classe de dibuix i esperava el meu tren, quan de cop se sent: “We appologise for the delay but a man has been pushed under  tracks at King´s Cross station.” Que es diu aviat. Encara s´investiga el cas però es veu que una dona el va emputxar, qui sap, potser no li agradava el vestit que lluïa el senyor…

Explico això perquè l´altre dia ens van dir que aquí es veu que és moda emputxar a la gent a la via. Jo no sé si creure-m´ho, però no m´agradaria ser una fashion victim en aquest cas! També parlàvem amb les noies de la població flotant. Què és al població flotant? Doncs som nosaltres. És aquella que no està registrada oficialment en el cens però habita temporalment en alguna ciutat, en definitiva, aquella que si passa algo, no ens troben. En una ciutat com aquesta on la població no flota, sino surca a sus anchas, és difícil estar segur. Mentre comentàvem, al nostre vagó una noia va començar a cantar escoltant els seus cascos. Això no és gens extrany aqui, no puc comptar amb les mans els tios que he vist fotent la serenata sigui l´hora que sigui, havent o no gent al seu costat. És un altre subjecte d´estudi. De moment nosaltres no cantem al metro, però no patiu, tot arribarà. El que si que fem és no desenganxar-nos de les parets subterrànies.

(Són les 8 i porto dos hores sentint a la flatshare. Ha vingut el novio de York… I clar, de tot menys presentacions. Espero no trobar-me´l demà al matí a la dutxa. Que maco és compartir pis, i que bé sho passen a York!)

"Mery Plegatín"

 Amb tots vostès, Maria de la Figuera (actualment Mery from the Figue Tree) abrigant a Sandra Llovet.

És diumenge, són les 12 AM. Al 50 de Partington Close, casa meva. Londres. La Mery dorm a dalt. I té resaca. Ahir vam quedar al matí per passejar per Camden, la cosa es va allargar, vaig recuperar una vella amistat que feia potser 7 anys que no veia i, coses de la vida, retrobo a Anglaterra. 6 de la tarda. Ell ens va enrollar per anar a un concert a Barbican d´un grup que vaig descobrir ahir i recomano. Charades. No sé com es van fer les 3 de la nit i ens vam trobar enmig d´Old Street amb 6 llaunes de Special Brew (una cervesa que té la friolera de 9 graus i un gust dolç de la qual m´he enamorat), l´instigador del concert demanant clemència al terra, anglesos preguntant per pills i una capsa de nuggets al mig. La cosa no podía acabar massa bé. Quan a Espanya comença el copeo aquí ja estàs de resaca, encara li hem de pillar el truco. A les 12 de la nit no sabiem ni on estavem, senyors… Algo estem fent malament. Què passa a les 3 del matí quan estàs begut i a menys 4 graus, una viu al nord, l´altra viu al sud i cap de les dues té a més mínima idea de com arribar a casa seva? Doncs que m´emporto la Mery a casa i que sigui el que Déu vulgui. Comença l´aventura: 2 hores de trajecte amb 3 transbords en doubled-decked buses, només flipant amb el personal. Mare meva, no podiem parar de riure. Des de baralles d´enamorats a borratxos assaltant les jovenetes amb minifalda, quin espectacle. El del meu costat en fase REM, la Mery plorant de riure observant com un anglès totalment ebri debora una alita de pollo com si li anés la vida perdent tot tipus de dignitat i jo preguntant-me on es deu haver  tret la llicència el conductor. Després de les mil i una arribem al districte d´Archway on la Mery recupera el seu apodo londinense “Mery Plegatín”. Cada cap de semana la podeu veure a casa meva o de la Sandra dormint en un espai que ja se li ha otorgat com a “La habitación de Mery”. Què farem sense ella quan marxi d´aquí dues setmanes a Argentina? Jo segur que trobar-la a faltar. El dia d´ahir va ser genial.

El trabajo dignifica

http://www.youtube.com/watch?v=bCMXuQKisyE
Aprofito i faig un guinyo al gran Rubianes.

Cada matí abans d´entrar a la feina entro en un bar molt petit del costat, em demano un tallat i miro la gent que entra mentre faig veure que llegeixo. Després ja estic preparada per afrontar el lunch time dels anglesos que no és altre que les 12 del migdia, si, quan jo m´acabo de fer el cafè del matí és el moment òptim per servir pollastres amb samfaina.

El local, situat al Royal Borough of Kensington and Chelsea, és en plan rústic i té un pati andalús, i tot de figuretes típiques d´un país que encara no sé quin és. El menjar és tot orgànic: sucs megapijos, cervesa de mel, pastissos de pastanaga i pistacho, hummus, remolacha amb yogurt, tots els tès del món i mil coses que fan molt bona pinta. El mostrador és ple de colors.

Sobre els companys, tenim en Jeremy, un filipí d´uns 43 calculo (crida molt), i és boníssim com es dirigeix a mi “Virgiiiiiiee, please, please”. Jo li dic Jimmy. També està el Sam, un paquistanès que em cau molt, però que molt malament. De tant en tant em fa alguna broma que el meu traductor anglo-paquistaní no detecta i em faig la tonta. És realment difícil d´entendre´l, apart no té cap gràcia. Després, els amos del local, que encara no sé de quina ètnia són però de l´Est segur. Miss Tania, Miss Biolsa i Mr Fergu (aquest i Miss Biolsa estan liats). Molt cridaners també. Em diuen "remember, you have to smile at the customers, spanish girl" És a dir, sóc una espècie de florero. 

No sé els noms dels de la cuina però crec que no parlen l´anglès... Ah, i hi ha un señor gran amb un ull de vidre! Avui he baixat un moment i he sentit que hi ha un que es diu Mamut. Jajajaja. És tot el que puc aportar dels bajos fondos de Jakob´s, com podeu veure n´hi ha per donar i per vendre. I per últim jo, “La Spagnoooola”, tots em criden així. Odio que ho fagin, perquè els clients avispats fan la brometa, em paren i ja tenen tema de conversa. L´altre dia em va enganxar un japonès, explicant-me que feia 20 anys havia anat a Barcelona, que la seva filla era molt guapa, que la seva dona l´havia deixat... etc.

Ara que rellegeixo, la descripció que he fet asusta però la veritat és que em cuiden força. El més jove em treu 20 anys però crec que els hi caic bé. Em paguen la renda, em dónen de dinar i a les 4 estic al carrer!

Seven Sisters representing, man

Sara i Sophie

Seven Sisters Representing, man

Sara i sophie

Com podeu veure ens intentem amoldar a les tendències de la nostra barriada. És un intent fallit, já que no és qëstió de les ganes que hi posem, sino de raça. Aquestes són les úniques tonalitats de pell que no abunden per Seven Sisters, Tottenham en el seu defecte.

Informo de que ja he trobat una caseta en un barri que m´agrada molt i de que ja sóc oficialment cambrera. Així que si algú es passeja per Gloucester Road 14 i vol un Fresh Mint Tea que entri, que trobarà una catalana que no li sabrà servir.

Informo també de que cada dia se´m  descobreixen noves situacions, impressions, i sobretot, persones, que fan que cada dia tingui encara més ganes de seguir coneixent aquesta frenètica ciutat.

I per últim he de confessar que el dia 21 em sabrà greu deixar la casa i els que es queden dins, poc a poc els hi he agafat afecte (no a tots, és impossible que jo li agafi afecte a algú que deixa els seus calçotets brodats amb una calavera cobrint tot el que seria la part frontal tirats per la cuina). Per exemple, un dels companys va dir ahir amb un anglès digne d´estudi : “Mi, el Inglé, no know na de na de ná, no way they “anderstén” me”. Crec que us podeu figurar que intento il.lustrar, ho trobaré molt a faltar. Però quan recordi el que em suposova tornar sola de nit al ghetto se´m treuran ràpid les tonteries.

Petons a Barcelona

ON STRIKE

Quan vius a 1000 millas del centre, necessites anar-hi, i tots els metros estan tancats en una ciutat com és Londres prens consciència del poder de les vagues. Gràcies, keep on fighting, companys.


Pel que fa als culebrons de Tynemouth 57, és curiosíssim veure com cadascú actua com si estigués a casa seva. Com parla, com menja... com escolta música. Si, música. Es veu que a La Spezia, el poble d´un dels flatmates, es costum posar Hardcore italià a tot taco mentre els altres dinen. En el millor dels casos, també pots sentir dues vegades consecutives el Mecanical Animals. Per qui no el recordi és el tercer album qualificat com "metal-industrial" de Sir Marilyn Manson. Per no anomenar Lady Gaga, 3 cançons d´Steve Wonder que sonen tot el dia i inclús rap alemany. Quan en una casa conviuen 12 nacionalitats aprens molta música.


A la foto estem la Mery i jo enmig del caos d´aquesta ciutat dient paraules com "Com ens hem de veure" mentre ajustem l´agenda pels mil pisos que veiem) i "Encara ens falta molt" (quan ens passejem per Brick Lane i veiem pallassos disfressats, literalment.) La Sandra ja ha arribat i la colonia Garbí està preparada per conquerir.


Strike! Strike! Strike!

Wellcome



 Deixant de banda el drama organitzat a l´aeroport, no entraré molt en detall en el que és la meva nova vivenda. A simple vista dius "ah, mira, encara" però lo bo està per venir. El terra, no tinc paraules. Els banys, me les estalvio. El primer comentari del Toni va ser "Ens haurien de pagar a nosaltres per viure aquí, i no al revés". Crec que amb aquest apunt queda força remarcat per on van els tiros. La primera cara que vam veure no ens va deixar indiferents, Maica, la vedette de Tynemouth. Uns maquillatges i uns escots... mai vistos. La segona referència que tenim és Alessandro, un cuarenton amb "cholas" al clatell i la seva camiseta de Judas Priest menjant pizza. Als altres 12 components no hem tingut el plaer de conèixe´ls, però cada vegada que vaig a aquella casa veig cares noves.

És un cau de formigues! i a l´extrarradi! Som una gran familia (poligonera).

    No esperava vistes al mar, però tampoc a la A107... No cal dir que ja estem fent les maletes per marxar.

   Ja he començat a fer entrevistes, aspiro a ser la waitress nº 1736363526345372 de la ciutat.

   4 dies aquí i ja tinc claríssim que la majoria de gent està com jo, unicament de pas.

Hoop hoop hooligans

Ja sé on em destinen. No serà com algú (…) pensava que seria. Ni Tierra, ni Mar, ni Aire, tampoc al SWAT. No, el 57 de Tynemouth Rd serà l´ escenari de la meva estrena londinense. El bressol del Tottenham Hotspur F. C. Poc a poc es van perfilant les coses.

"Sólo salgo para renovar la necesidad de estar solo"

Lord Byron