Aprofito i faig un guinyo al gran Rubianes.
Cada matí abans d´entrar a la feina entro en un bar molt petit del costat, em demano un tallat i miro la gent que entra mentre faig veure que llegeixo. Després ja estic preparada per afrontar el lunch time dels anglesos que no és altre que les 12 del migdia, si, quan jo m´acabo de fer el cafè del matí és el moment òptim per servir pollastres amb samfaina.
El local, situat al Royal Borough of Kensington and Chelsea, és en plan rústic i té un pati andalús, i tot de figuretes típiques d´un país que encara no sé quin és. El menjar és tot orgànic: sucs megapijos, cervesa de mel, pastissos de pastanaga i pistacho, hummus, remolacha amb yogurt, tots els tès del món i mil coses que fan molt bona pinta. El mostrador és ple de colors.
Sobre els companys, tenim en Jeremy, un filipí d´uns 43 calculo (crida molt), i és boníssim com es dirigeix a mi “Virgiiiiiiee, please, please”. Jo li dic Jimmy. També està el Sam, un paquistanès que em cau molt, però que molt malament. De tant en tant em fa alguna broma que el meu traductor anglo-paquistaní no detecta i em faig la tonta. És realment difícil d´entendre´l, apart no té cap gràcia. Després, els amos del local, que encara no sé de quina ètnia són però de l´Est segur. Miss Tania, Miss Biolsa i Mr Fergu (aquest i Miss Biolsa estan liats). Molt cridaners també. Em diuen "remember, you have to smile at the customers, spanish girl" És a dir, sóc una espècie de florero.
No sé els noms dels de la cuina però crec que no parlen l´anglès... Ah, i hi ha un señor gran amb un ull de vidre! Avui he baixat un moment i he sentit que hi ha un que es diu Mamut. Jajajaja. És tot el que puc aportar dels bajos fondos de Jakob´s, com podeu veure n´hi ha per donar i per vendre. I per últim jo, “La Spagnoooola”, tots em criden així. Odio que ho fagin, perquè els clients avispats fan la brometa, em paren i ja tenen tema de conversa. L´altre dia em va enganxar un japonès, explicant-me que feia 20 anys havia anat a Barcelona, que la seva filla era molt guapa, que la seva dona l´havia deixat... etc.
Ara que rellegeixo, la descripció que he fet asusta però la veritat és que em cuiden força. El més jove em treu 20 anys però crec que els hi caic bé. Em paguen la renda, em dónen de dinar i a les 4 estic al carrer!
No hay comentarios:
Publicar un comentario